Una aula plena d'emocions!

Dimecres 26 d’octubre de 2011

Tercera sessió del Programa de Suport Educatiu als nois i noies de l’ESO:

Avui he arribat més aviat del compte a l’Associació i la psicopedagoga estava amb la sessió d’ESO. Em convida a entrar i a escoltar el que els nois i noies explicaven en aquell moment. La psicopedagoga em diu fluixet i amb un xic d’excitació en els seus ulls: “Acabem d’arribar de Barcelona, mira i escolta!”

Allí em vaig trobar al G. totalment fora de sí, amb cara d’exaltació i d’emoció. Vaig pensar, encara no ha arribat el dia de la xerrada a Menorca, no crec que estigui explicant això. Per tant, al saludar als nois/es vaig fer una pregunta general “Què està passant aquí?” Les explicacions no es van fer esperar ni un segon. Entre crits d’alegria, sorpresa i emoció gens continguda vaig poder entendre que en G., juntament amb altres joves i infants, havien anat a Barcelona, concretament al Camp Nou, i havien vist tots els jugadors del Barça. “Però com és que hi veu anar?” Resulta que havien quedat amb en Puyol, jugador del F.C. Barcelona per tal de fer unes fotografies pel pròxim calendari de l’Associació. Ara entenia tota l’exaltació que es vivia en aquells moments dins d’aquella aula: ulls ben oberts, boques amb una rialla de punta a punta, mans inquietes, crits d’emoció, ... L’explicació d’en G. va ser fantàstica! (en aquesta entrada us poso un exemple de foto del calendari de l'any passat. Ja veureu què macos els meus alumnes!)

La psicopedagoga em comenta que han hagut de treballar aquesta reacció d’alegria desenfrenada perquè “tot i està molt contents no deixem d’estar a classe”. Ho van fer per mitjà d’una certa relaxació. La psicopedagoga deia que en G. només continuaria explicant quan la sala estès en silenci, tots ben assentats i seguint les normes d’escoltar: ulls oberts, ben assentats i silenci. Això va ajudar a apaivagar l’explosió d’emocions (en aquest cas molt positives) que es va experimentar a l’aula.

Tanmateix, en un moment donat vam anar d’emocions molt positives a emocions totalment negatives. Quan vam tancar el tema Barça, la psicopedagoga va demanar a en J. que li ensenyés el guió de l’exposició de Menorca. En J. es va tapar la cara i es va posar a plorar. Totes dues, i els companys inclosos, ens vam estranyar d’aquesta reacció. Li vam donar uns minuts per tranquil·litzar-se però tot i així notàvem una certa vergonya a l’hora d’explicar el que passava. Per tant, vam començar a fer preguntes que es podien respondre amb “sí” o “no”. Resulta que a casa, la seva mare li va reescriure el guió perquè es veia que hi havia cosetes que no quadraven. Vam acabar verificant que en J. ens havia dit alguna mentida pot ser per aparentar? No li vam donar importància i vam emfatitzar tot allò de positiu d’aquella situació: la mare s’ha implicat en la teva feina, ara segur que les dates estan ben ubicades, a més a més, heu afegit més anècdotes molt divertides, etc.

La conversa a posteriori amb la psicopedagoga em va fer veure clar que, tot i que els nois es construeixin una autoconcepte que sembla fort i amb una autoestima alta, de vegades apareixen episodis com aquest, en els quals ells veuen una oportunitat per ratificar encara més aquest autoconcepte que ells mateixos s’han construït. Per tant, la nostra feina consisteix en fer veure quin és la imatge real d’aquestes persones, quines són les seves capacitats però també ser conscients de les seves limitacions, com podem fer per millorar aquests aspectes, etc. La psicopedagoga em fa notar que tot això és més eficaç si la família hi està a sobre, com en el cas d’en J., que gràcies a la intervenció de la mare hem pogut tractar com es mereix aquest punt: afalagant a en J. de lo molt bé que ho fa, de lo bona persona que és i que no val la pena dir mentides per demostrar tot això. Perquè ell val molt!