Relat d'una mare...

Divendres 28 d’octubre de 2011

QUARTA SESSIÓ DEL PROGRAMA DE SUPORT ESCOLAR A INFANTIL:

La d’avui serà una tarda força diferent. No passa res en especial, no farem cap activitat extraordinària però sí falta algú. Aquest divendres i l’endemà, dissabte, l’Eva, la psicopedagoga, es troba en la trobada de famílies que es realitza a Menorca. Recordeu que fa uns quants dies que estem preparant una xerrada amb els nois de l’ESO? Doncs ha arribat el dia! Per aquest motiu, l’Eva m’ha demanat si em podia encarregar del grup d’infantil.

La veritat és que estic força relaxada. Conec als nens i nenes de sobres, i em sento segura perquè sé què és el que he de fer, i quina dinàmica he de seguir. M’he de compaginar amb ala logopeda, la Rosa, la qual està duent a terme un treball individual amb cada infant i necessita que jo tingui els altres. Així doncs, em comprometo a fer-ho sense cap problema. Tot es succeeix amb normalitat. Comentar aspectes positius com la rebuda que em fan els nens: gens estranya, amb simpatia, em coneixen i desprenen plena confiança amb mi. Això em dóna més seguretat! Aspecte negatiu: una conversa amb una mare. Resulta que no troba bé que es facin classes sense la psicopedagoga i així ho expressa. Reclama que calia haver-la avisat perquè ella va de bòlit i venir a l’Associació “per a no res” li és un esforç molt gran. Per la meva banda la tranquil·litzo dient que amb mi faran tot allò que fan amb l’Eva, que ja és el segon any que estic aquí i conec força el seu fill, que tingui confiança. La mare marxa poc convençuda i jo a l’acabar la sessió ho comento amb la treballadora social. Resulta que aquest és el tarannà d’aquesta mare, que no li tingui en compte perquè en el fons és un estrès força gran que comporta el fet de no haver acceptat tots els handicaps de ser mare d’un fill amb síndrome de Down i a més a més, de tornar a ser mare recentment. El lema de l’Associació ens diu que cal acompanyar a través de la comprensió i l’escolta a tots els membres de l’entitat: els nois i les seves famílies, així com els centres educatius. És per aquest motiu que en tornar a buscar el nen vaig tornar a parlar amb la mare, ella es va disculpar i em va explicar força coses que potser no em tocava escoltar a mi, però jo veia que a ella li anava bé desfogar-se en les meves orelles. Així doncs, quan la vaig veure més tranquil·la l’infant va sortir de l’aula de la logopeda i la seva cara, la de la mare, va canviar il·luminant-se-li en veure’l. I és que en el fons, encara que tot sembli una muntanya, pels fills es mou cel i terra.

Avui he pogut mantenir un contacte estret amb una de les mares que assisteixen a l’Associació. La seva actitud denotava nerviosisme i una certa frustració. “Tirar endavant un nen amb síndrome de Down costa molt esforç” em deia. És cert que “mai plou a gust de tothom”, i que fins i tot, de vegades “plou sobre mullat” però cal pensar que “darrere dels núvols sempre s’amaga el sol”, i aquesta tarda el sol que li ha il·luminat la cara d’aquesta mare ha estat la mateixa font d’angoixa que ella esmentava: el seu fill.