Un cas curiós

Divendres 21 d’octubre de 2011

TERCERA SESSIÓ DEL PROGRAMA DE SUPORT EDUCATIU A INFANTIL:

La sessió d’avui serà força diferent, m’ha dit només arribar la psicopedagoga. El “per què” em rodava pel cap i ella m’ha clarificat que avui a part dels nens habituals que tenim en aquesta sessió també hi assistirien els nens de preescolar. Així doncs, serem un total de cinc alumnes. El motiu d’aquesta suma d’alumnes és que la logopeda està fent un treball individual amb cada nen a l’aula del costat, i necessita que els altres infants estiguin amb algú. Així doncs, la psicopedagoga s’encarrega de fer la sessió amb infants de diferents edats.

Ella em comenta que a l’Associació moltes vegades ens hem d’adaptar d’aquesta manera. Degut a que la logopeda és nova d’aquest any necessita fer aquesta trobada individual amb cada infant. D’aquesta manera, la psicopedagoga em diu que ens arromanguem les mànigues i a fer feina.

Els nens de preescolar els conec de l’any passat, d’alguna sessió que vam fer amb ells. Són infants de dos a tres anys, uns trapelles tots ells! Alguns ha començat a P3 a l’escola ordinària i estan molt contents, sobretot els pares que veuen com els seus fills fan com qualsevol altre nen de la seva edat. Aquests comentaris es manifesten a l’entrada i sortida de les famílies de l’Associació.

La psicopedagoga no m’explica mai què és el que té pensat fer a cada sessió. Moltes vegades penso que ho fa “sobre la marxa”, però sé que no és així, tot i que ho pugui semblar. Ella té un repertori de material, idees i estratègies per tota aquella aula, un xic caòtica. Amb una primera activitat, per trencar el gel, la psicopedagoga veu i observa com han vingut els infants aquell dia i a partir d’aquesta observació va en direcció a aconseguir una fita o bé una altra.

Avui la primera activitat era classificatòria, d’un nivell molt fàcil. La psicopedagoga ha donat una fotografia a cada infant. En ella hi apareix un nen/a diferent. Aleshores la psicopedagoga ha tret imatges dels complements que porta aquell infant a la fotografia. Per exemple: “qui té a la seva foto una galleda?” Els infants han de mirar les seves imatges i veure si el nen/a que hi apareix té o no una galleda. La psicopedagoga els demana que sinó tenen l’objecte, que es quedi en silenci; si el tenen han de dir “jo!”. Els repeteix una vegada rere una altra que han d’estar molt atents. Jo me n’adono que el nen i la nena de P5 ho fan realment bé. En canvi els més petitons els costa però no manifesten en cap moment sentir-se enfadats o desanimats.

En canvi, hi ha un cas molt curiós a la sala! És l’A, un nen que ha començat P3 a l’escola. Tot just diu mots monosíl·labs. És un infant que es pega a ell mateix, baveja força i generalment fa cas omís a les indicacions de l’altra persona. Moltes vegades sembla que no hi sigui, però de repent pega al company de la vora. En G, un altre nen de tres anys, està força cohibit per aquest infant. No es vol assentar al seu cantó, quan hi és no li treu els ulls de sobre amb una mirada de por i llàgrimes als ulls, de vegades defeca o es pixa degut al nerviosisme que li provoca aquest nen. És ben curiós i quelcom que encara no està solucionat a l’Associació. Quan marxen els nens li pregunto a la psicopedagoga què passa amb l’A. Ella diu que no sap què dir-me, que encara no s’ha fet un dictamen prou clar per saber el què. L’any passat vam tenir problemes amb els pares, hi havia evidències que el tracte amb el seu fill no el deixava evolucionar de la manera que havíem pactat amb ells, per exemple, encara mantenien el bolquer, d’amagat, quan ja havíem quedat que s’havia de treure. La psicopedagoga diu que no passarà massa temps abans l’escola no es posi en contacte amb ells per tal de donar una resposta de qualitat a la conducta d’aquest nen.