Faig de psicopedagoga!

Dimecres 26 d’octubre de 2011

Quarta sessió del Programa de Suport Educatiu a Primària

La psicopedagoga aquesta tarda estava realment molt enfeinada perquè només quedava dos dies abans no arribés el moment de la ponència dels nois. És per aquest motiu que em va dir: “Com ho veus si et quedes amb els nens tu sola? Te’n veus capaç?”. Realment era tot un repte: adoptar la figura de la psicopedagoga sense la mirada de suport de la meva tutora, sinó jo tota sola dins l’aula, amb els nens i nenes que m’esperaven. La meva resposta no es va fer esperar “I tan que sí!”

Així doncs, vaig poder comprovar que tants dies d’observació van donar el seu fruit. Sense pensar-m’ho dos cops vaig començar a fer la sessió com si fos la psicopedagoga. Sabia què calia fer en cada moment, perquè ja li havia vist fer a la psicopedagoga en diferents moments. Així doncs, vaig seguir les dinàmiques i rutines diàries que tenien estipulades. Els infants, enjogassats m’ajudaven a fer-ho molt i molt bé. Aquesta implicació va fer que hi posessin tots els sentits en la feina, no fos cas que la Natàlia s’equivoqués o es descuidés algun punt.

D’aquesta manera, primer vam escriure la data la pissarra. Hem jugat amb el número de mes, contant fins a 26 i dient prou quan arribem. Seguidament vaig demanar que posessin les agendes damunt de la taula i vam mirar què hi havia. Ja sabia de l’any passat que dins l’agenda s’obra un món totalment ric en contingut, però a la vegada silenciat sinó mires expressament l’agenda. És a dir, en aquest instrument de comunicació els mestres, la família i l’Associació es comuniquen de manera fluïda, molt informal i sobretot, molt propera. Et pots trobar escrits per part del mestre felicitant la feina que ha fet avui l’infant, o bé fotografies enganxades per la família d’allò que van fer el cap de setmana, o informació de formació permanent de part de l’Associació per mestres i famílies. L’agenda és un instrument viu i dinàmic, on tothom hi té cabuda, fins i tot l’infant que és qui s’ha d’encarregar d’anotar els seus deures i tot allò necessari per un dia en concret. Així doncs, aquesta eina ens dóna peu a establir i encetar una conversa propera, significativa i funcional per a l’infant.

Finalment, i aquesta és una part que ens demanen i fan molt incís els pares, hem fet una part dels deures manats per l’escola. Des de l’Associació es recalca a l’escola que és important tractar a tots els infants de la mateixa manera. És a dir, si els nens tenen deures de mates, l’infant amb síndrome de Down ha de tenir deures de mates, encara que siguin adaptats. Els quatre casos que tenim a l’Associació són diferents:

·         I: alumne de 2n d’una escola concertada. Té les matèries instrumentals adaptades en dossiers/quadernets amb colors. És ideal perquè és el que demanaven a principi de curs els pares.

·         J: alumna de 2n d’una escola pública. Generalment veiem que la feina que se li mana és excessivament elevada per les seves capacitats. A part, no ajuda gens l’actitud que té la nena davant del treball: apatia, rabietes, negativa al treball.

·         M: alumna de 4t d’una escola pública que forma ZER (escola rural). En la classe de la M. podem trobar nens i nenes de diferents edats. Aquesta escola és una passada! La tutora treballa per projectes i normalment la M. no porta deures, tot i que sempre porta el seu dossier de treball per projectes “som els castellers” i ens l’explica entusiasmada. L’última explicació, a càrrec de la mare, ens va emocionar tan a la psicopedagoga com a mi. Resulta que han escollit el nom de castellers perquè en aquella classe han decidit que tots fan pinya i si hi ha algú que coixesa o no té èxit tots farem llenya. A partir d’aquest pensament se’n desprenen mil i un valors que es treballen dins l’aula i s’extrapolen més enllà de l’escola.

·         F: És un nen àrab. Tot just fa un parell de setmanes que ha començat a l’Associació. La família encara s’està adaptant a la dinàmica. Sembla que hi ha força predisposició. No sabem gran cosa de l’escola. Només que ve d’una escola d’Osca.

Finalment, m’agradaria fer un incís general a com es va desenvolupar la sessió. Com que només portava deures l’I. vaig decidir fer fotocòpies per tots. Eren unes restes sense portar. Quin maldecap! He pogut comprovar el molt que els costa agafar la mecànica i lo molt lluny que els queda tot allò abstracte. Fet aquest sondeig de coneixements previs, vaig decidir utilitzar els llapis, les gomes i les maquinetes per comptar. Amb un suport visual i manipulatiu la majoria dels infants van fer les restes amb molt d’èxit! Al final, i veient que estaven cansats perquè havien fet moltes restes, he tret uns ossets de colors per comptar. Això els ha motivat i hem fet unes quantes restes més. Alguns d’ells necessitaven la meva guia constantment, recordant els passos que hem de donar. D’altres, amb un xic més d’autonomia, podien restar la majoria del temps sense l’ajut de l’adult.

Quin canvi! Això és un bon exemple de Zona de Desenvolupament Proper J