Comencem la programació!

Dimecres 2 de novembre de 2011

CINQUENA SESSIÓ DEL PROGRAMA DE SUPORT ESCOLAR A PRIMÀRIA:

Primera sessió d’Educació Emocional

Avui començo a posar en marxa la programació d’educació emocional. Intentaré sintetitzar tot allò que tinc ganes d’explicar-vos:

Com et sents?

Molt nerviosa!!!! No sé perquè he estat tot el dia pensant en aquesta tarda. Tinc un mal de panxa estrany, que sé que s’acabarà quan hagi fet la primera sessió d’avui. Al meu cap hi ha estructurada la sessió, amb totes les activitats però una certa inseguretat i un pensament de no sortir-me’n ronda per la meva ment.

Quines són les indicacions de la psicopedagoga?

La psicopedagoga em diu que la primera part de la classe farem les rutines (data, conversa, deures). Així doncs, tindré 30 minuts per desenvolupar la sessió. Primera mala notícia: el temps que havia planificat es veu reduït!

Quin és l’objectiu d’avui?

-          Detectar el nivell de consciència emocional en els infants mitjançant la identificació d’expressions facials.

-          Expressar emocions i sentiments a través de la nostra cara.

Quina és la planificació de les activitats? Avaluació de la psicopedagoga. Autoreflexió sobre la pròpia pràctica psicopedagògica

1. Power point d’avaluació inicial: on es veuen expressions facials i corporals. Consisteix en que els infants puguin identificar com es senten les persones que hi apareixen. Em recomana que primer passi tot el power point sense dir res, deixant que els infants mirin les imatges tranquil·lament. També em diu que hauria de contextualitzar l’activitat de manera més concreta, donant només tres conceptes: content, trist i enfadat. Em recomana que només utilitzi expressions facials al power point. Quin fallo d’activitat! He abusat molt de la gran quantitat d’emocions que podem trobar: vergonyós, trist, frustrat, feliç, de bon humor, etc. i els ha costat molt identificar-los! M’he adonat que acabaven identificant i esmentat sempre els tres conceptes que la psicopedagoga m’ha dit: content, trist i enfadat. Per tant, em cenyiré a aquestes emocions i veuré com evoluciona tot plegat.

2.       Cercle de les emocions: Ens posem en rotllana i mostrem una emoció, amb la cara, al company. Aquest la d’endevinar i continuar el cercle d’emocions. La psicopedagoga em recomana que sigui molt més expressiva i faci una mica el “pallasso”. He observat que els infants es mostren molt aturats. Els costa moure’s i tota mena d’activitat física. Cal que jo mateixa sigui un bon model que ells puguin imitar i així estimulin el seu moviment.

3.       Dibuixem com ens sentim avui: tenim unes rodones a mode de cares. Els infants han de dibuixar com es senten avui. Aquesta activitat no s’ha pogut fer per falta de temps.

4.  ” Si estàs content, pica de mans!”: aquesta és una cançó senzilla que ens aporta informació de tres emocions: content, trist i enfadat. S’ajuda de gestos per identificar i expressar aquestes emocions. A la psicopedagoga li ha encantat la cançó i m’ha recomanat que la faci cada dia i en comprovi la seva progressió. M’ha destacat aquesta activitat com un punt fort en la sessió d’avui. La veritat és que m’he sentit molt agust fent aquesta cançó amb els infants. Tots es quedaven parats mirant-me. Alguns feien els gestos que jo feia. M’encanta la idea que la cançó sigui el fil conductor de la programació i m’encurioseix saber com evolucionarà.

Com t’has sentit després de la sessió?

Una mica decebuda. M’agoviava força el fet que els infants tinguin la parla tan limitada, això feia que moltes activitats no es poguessin tirar endavant tal i com les tenia plantejades. 

Relat d'una mare...

Divendres 28 d’octubre de 2011

QUARTA SESSIÓ DEL PROGRAMA DE SUPORT ESCOLAR A INFANTIL:

La d’avui serà una tarda força diferent. No passa res en especial, no farem cap activitat extraordinària però sí falta algú. Aquest divendres i l’endemà, dissabte, l’Eva, la psicopedagoga, es troba en la trobada de famílies que es realitza a Menorca. Recordeu que fa uns quants dies que estem preparant una xerrada amb els nois de l’ESO? Doncs ha arribat el dia! Per aquest motiu, l’Eva m’ha demanat si em podia encarregar del grup d’infantil.

La veritat és que estic força relaxada. Conec als nens i nenes de sobres, i em sento segura perquè sé què és el que he de fer, i quina dinàmica he de seguir. M’he de compaginar amb ala logopeda, la Rosa, la qual està duent a terme un treball individual amb cada infant i necessita que jo tingui els altres. Així doncs, em comprometo a fer-ho sense cap problema. Tot es succeeix amb normalitat. Comentar aspectes positius com la rebuda que em fan els nens: gens estranya, amb simpatia, em coneixen i desprenen plena confiança amb mi. Això em dóna més seguretat! Aspecte negatiu: una conversa amb una mare. Resulta que no troba bé que es facin classes sense la psicopedagoga i així ho expressa. Reclama que calia haver-la avisat perquè ella va de bòlit i venir a l’Associació “per a no res” li és un esforç molt gran. Per la meva banda la tranquil·litzo dient que amb mi faran tot allò que fan amb l’Eva, que ja és el segon any que estic aquí i conec força el seu fill, que tingui confiança. La mare marxa poc convençuda i jo a l’acabar la sessió ho comento amb la treballadora social. Resulta que aquest és el tarannà d’aquesta mare, que no li tingui en compte perquè en el fons és un estrès força gran que comporta el fet de no haver acceptat tots els handicaps de ser mare d’un fill amb síndrome de Down i a més a més, de tornar a ser mare recentment. El lema de l’Associació ens diu que cal acompanyar a través de la comprensió i l’escolta a tots els membres de l’entitat: els nois i les seves famílies, així com els centres educatius. És per aquest motiu que en tornar a buscar el nen vaig tornar a parlar amb la mare, ella es va disculpar i em va explicar força coses que potser no em tocava escoltar a mi, però jo veia que a ella li anava bé desfogar-se en les meves orelles. Així doncs, quan la vaig veure més tranquil·la l’infant va sortir de l’aula de la logopeda i la seva cara, la de la mare, va canviar il·luminant-se-li en veure’l. I és que en el fons, encara que tot sembli una muntanya, pels fills es mou cel i terra.

Avui he pogut mantenir un contacte estret amb una de les mares que assisteixen a l’Associació. La seva actitud denotava nerviosisme i una certa frustració. “Tirar endavant un nen amb síndrome de Down costa molt esforç” em deia. És cert que “mai plou a gust de tothom”, i que fins i tot, de vegades “plou sobre mullat” però cal pensar que “darrere dels núvols sempre s’amaga el sol”, i aquesta tarda el sol que li ha il·luminat la cara d’aquesta mare ha estat la mateixa font d’angoixa que ella esmentava: el seu fill.

Faig de psicopedagoga!

Dimecres 26 d’octubre de 2011

Quarta sessió del Programa de Suport Educatiu a Primària

La psicopedagoga aquesta tarda estava realment molt enfeinada perquè només quedava dos dies abans no arribés el moment de la ponència dels nois. És per aquest motiu que em va dir: “Com ho veus si et quedes amb els nens tu sola? Te’n veus capaç?”. Realment era tot un repte: adoptar la figura de la psicopedagoga sense la mirada de suport de la meva tutora, sinó jo tota sola dins l’aula, amb els nens i nenes que m’esperaven. La meva resposta no es va fer esperar “I tan que sí!”

Així doncs, vaig poder comprovar que tants dies d’observació van donar el seu fruit. Sense pensar-m’ho dos cops vaig començar a fer la sessió com si fos la psicopedagoga. Sabia què calia fer en cada moment, perquè ja li havia vist fer a la psicopedagoga en diferents moments. Així doncs, vaig seguir les dinàmiques i rutines diàries que tenien estipulades. Els infants, enjogassats m’ajudaven a fer-ho molt i molt bé. Aquesta implicació va fer que hi posessin tots els sentits en la feina, no fos cas que la Natàlia s’equivoqués o es descuidés algun punt.

D’aquesta manera, primer vam escriure la data la pissarra. Hem jugat amb el número de mes, contant fins a 26 i dient prou quan arribem. Seguidament vaig demanar que posessin les agendes damunt de la taula i vam mirar què hi havia. Ja sabia de l’any passat que dins l’agenda s’obra un món totalment ric en contingut, però a la vegada silenciat sinó mires expressament l’agenda. És a dir, en aquest instrument de comunicació els mestres, la família i l’Associació es comuniquen de manera fluïda, molt informal i sobretot, molt propera. Et pots trobar escrits per part del mestre felicitant la feina que ha fet avui l’infant, o bé fotografies enganxades per la família d’allò que van fer el cap de setmana, o informació de formació permanent de part de l’Associació per mestres i famílies. L’agenda és un instrument viu i dinàmic, on tothom hi té cabuda, fins i tot l’infant que és qui s’ha d’encarregar d’anotar els seus deures i tot allò necessari per un dia en concret. Així doncs, aquesta eina ens dóna peu a establir i encetar una conversa propera, significativa i funcional per a l’infant.

Finalment, i aquesta és una part que ens demanen i fan molt incís els pares, hem fet una part dels deures manats per l’escola. Des de l’Associació es recalca a l’escola que és important tractar a tots els infants de la mateixa manera. És a dir, si els nens tenen deures de mates, l’infant amb síndrome de Down ha de tenir deures de mates, encara que siguin adaptats. Els quatre casos que tenim a l’Associació són diferents:

·         I: alumne de 2n d’una escola concertada. Té les matèries instrumentals adaptades en dossiers/quadernets amb colors. És ideal perquè és el que demanaven a principi de curs els pares.

·         J: alumna de 2n d’una escola pública. Generalment veiem que la feina que se li mana és excessivament elevada per les seves capacitats. A part, no ajuda gens l’actitud que té la nena davant del treball: apatia, rabietes, negativa al treball.

·         M: alumna de 4t d’una escola pública que forma ZER (escola rural). En la classe de la M. podem trobar nens i nenes de diferents edats. Aquesta escola és una passada! La tutora treballa per projectes i normalment la M. no porta deures, tot i que sempre porta el seu dossier de treball per projectes “som els castellers” i ens l’explica entusiasmada. L’última explicació, a càrrec de la mare, ens va emocionar tan a la psicopedagoga com a mi. Resulta que han escollit el nom de castellers perquè en aquella classe han decidit que tots fan pinya i si hi ha algú que coixesa o no té èxit tots farem llenya. A partir d’aquest pensament se’n desprenen mil i un valors que es treballen dins l’aula i s’extrapolen més enllà de l’escola.

·         F: És un nen àrab. Tot just fa un parell de setmanes que ha començat a l’Associació. La família encara s’està adaptant a la dinàmica. Sembla que hi ha força predisposició. No sabem gran cosa de l’escola. Només que ve d’una escola d’Osca.

Finalment, m’agradaria fer un incís general a com es va desenvolupar la sessió. Com que només portava deures l’I. vaig decidir fer fotocòpies per tots. Eren unes restes sense portar. Quin maldecap! He pogut comprovar el molt que els costa agafar la mecànica i lo molt lluny que els queda tot allò abstracte. Fet aquest sondeig de coneixements previs, vaig decidir utilitzar els llapis, les gomes i les maquinetes per comptar. Amb un suport visual i manipulatiu la majoria dels infants van fer les restes amb molt d’èxit! Al final, i veient que estaven cansats perquè havien fet moltes restes, he tret uns ossets de colors per comptar. Això els ha motivat i hem fet unes quantes restes més. Alguns d’ells necessitaven la meva guia constantment, recordant els passos que hem de donar. D’altres, amb un xic més d’autonomia, podien restar la majoria del temps sense l’ajut de l’adult.

Quin canvi! Això és un bon exemple de Zona de Desenvolupament Proper J

Una aula plena d'emocions!

Dimecres 26 d’octubre de 2011

Tercera sessió del Programa de Suport Educatiu als nois i noies de l’ESO:

Avui he arribat més aviat del compte a l’Associació i la psicopedagoga estava amb la sessió d’ESO. Em convida a entrar i a escoltar el que els nois i noies explicaven en aquell moment. La psicopedagoga em diu fluixet i amb un xic d’excitació en els seus ulls: “Acabem d’arribar de Barcelona, mira i escolta!”

Allí em vaig trobar al G. totalment fora de sí, amb cara d’exaltació i d’emoció. Vaig pensar, encara no ha arribat el dia de la xerrada a Menorca, no crec que estigui explicant això. Per tant, al saludar als nois/es vaig fer una pregunta general “Què està passant aquí?” Les explicacions no es van fer esperar ni un segon. Entre crits d’alegria, sorpresa i emoció gens continguda vaig poder entendre que en G., juntament amb altres joves i infants, havien anat a Barcelona, concretament al Camp Nou, i havien vist tots els jugadors del Barça. “Però com és que hi veu anar?” Resulta que havien quedat amb en Puyol, jugador del F.C. Barcelona per tal de fer unes fotografies pel pròxim calendari de l’Associació. Ara entenia tota l’exaltació que es vivia en aquells moments dins d’aquella aula: ulls ben oberts, boques amb una rialla de punta a punta, mans inquietes, crits d’emoció, ... L’explicació d’en G. va ser fantàstica! (en aquesta entrada us poso un exemple de foto del calendari de l'any passat. Ja veureu què macos els meus alumnes!)

La psicopedagoga em comenta que han hagut de treballar aquesta reacció d’alegria desenfrenada perquè “tot i està molt contents no deixem d’estar a classe”. Ho van fer per mitjà d’una certa relaxació. La psicopedagoga deia que en G. només continuaria explicant quan la sala estès en silenci, tots ben assentats i seguint les normes d’escoltar: ulls oberts, ben assentats i silenci. Això va ajudar a apaivagar l’explosió d’emocions (en aquest cas molt positives) que es va experimentar a l’aula.

Tanmateix, en un moment donat vam anar d’emocions molt positives a emocions totalment negatives. Quan vam tancar el tema Barça, la psicopedagoga va demanar a en J. que li ensenyés el guió de l’exposició de Menorca. En J. es va tapar la cara i es va posar a plorar. Totes dues, i els companys inclosos, ens vam estranyar d’aquesta reacció. Li vam donar uns minuts per tranquil·litzar-se però tot i així notàvem una certa vergonya a l’hora d’explicar el que passava. Per tant, vam començar a fer preguntes que es podien respondre amb “sí” o “no”. Resulta que a casa, la seva mare li va reescriure el guió perquè es veia que hi havia cosetes que no quadraven. Vam acabar verificant que en J. ens havia dit alguna mentida pot ser per aparentar? No li vam donar importància i vam emfatitzar tot allò de positiu d’aquella situació: la mare s’ha implicat en la teva feina, ara segur que les dates estan ben ubicades, a més a més, heu afegit més anècdotes molt divertides, etc.

La conversa a posteriori amb la psicopedagoga em va fer veure clar que, tot i que els nois es construeixin una autoconcepte que sembla fort i amb una autoestima alta, de vegades apareixen episodis com aquest, en els quals ells veuen una oportunitat per ratificar encara més aquest autoconcepte que ells mateixos s’han construït. Per tant, la nostra feina consisteix en fer veure quin és la imatge real d’aquestes persones, quines són les seves capacitats però també ser conscients de les seves limitacions, com podem fer per millorar aquests aspectes, etc. La psicopedagoga em fa notar que tot això és més eficaç si la família hi està a sobre, com en el cas d’en J., que gràcies a la intervenció de la mare hem pogut tractar com es mereix aquest punt: afalagant a en J. de lo molt bé que ho fa, de lo bona persona que és i que no val la pena dir mentides per demostrar tot això. Perquè ell val molt!

Presentació de la programació d'EE

Dilluns 24 d’octubre de 2011

QUARTA SESSIÓ AL DESPATX

Amb el temps que ens queda d’aquest dilluns, el dedicarem bàsicament a ensenyar la programació d’educació emocional a la psicopedagoga.

El primer punt fou aconseguit satisfactòriament. Li vaig exposar la programació a la psicopedagoga i diu que la troba molt complerta. Es tracta d’una programació dividida en set sessions:

-       Sessió 1: Sabem que estem contents, per això cantem!

·         Activitat 1: Power Point amb imatges facials (Activitat d’avaluació inicial)

·         Activitat 2: El cercle de les emocions

·         Activitat 3: Dibuixem com ens sentim avui.

·         Activitat 4: Cantem la cançó “Si estàs content!

-       Sessió 2: Mirem i ens emocionem!

·         Activitat 1: Crítics d’art. (Amb icones!)

·         Activitat 2: Fem de mims!

·         Activitat 3: Digues PA – TA – TA!!!!

-       Sessió 3: Jo sé el que tu necessites!

·         Activitat 1: Fitxa “Jo sé el que tu necessites” (Activitat d’avaluació inicial)

·         Activitat 2: Tu necessites...

·         Activitat 3: Fitxa per treballar la lectoescriptura.

-       Sessió 4: Quantes coses sé fer bé!

·         Activitat 1: Si m’animes em surt millor!

·         Activitat 2: Ets una passada!

·         Activitat 3: Fitxa “Quantes coses sé fer bé!”

-       Sessió 5: Quan m’estimes! Quan m’estimo!

·         Activitat 1: Un regal per ser tan especial.

·         Activitat 2: Dutxa d’emocions.

-       Sessió 6: Som dos i ens enfadem!

·         Activitat 1: Fes-me un somriure, si us plau!

·         Activitat 2: Que ha passat? (Activitat d’avaluació inicial)

·         Activitat 3: Fitxa “Com ho solucionem?”

-       Sessió 7: Si m’enfado, respiro a fons!

·         Activitat 1: Quan ens enfadem?

·         Activitat 2: Si m’enfado, compto!

·         Activitat 3: Com es senten? Per què? Què poden fer? Què puc fer? (Activitat d’avaluació final)

El color taronja indica les activitats de consciència emocional, el color blau les activitats d’empatia, el color lila indica les activitats d’autoestima i finalment, el color verd indica les activitats de regulació emocional.

La psicopedagoga m’adverteix que les sessions són setmanalment, que hi ha setmanes que es suspenen les classes degut a diferents motius: perquè es fa un acte, perquè hi ha reunions amb els pares, perquè la psicopedagoga està en una formació, etc. Per això preveiem començar a aplicar les sessions la setmana que ve donant peu a poder fer tota la programació. Creuem els dits perquè no hi hagin imprevistos!

La psicopedagoga també m’aconsella que pensa molt bé la manera com presentaré les activitats però no m’indica maneres concretes. Aquest és un sistema que ella fa servir molt: observa i, de manera inductiva, extreu la informació. En aquest cas seria: fes-ho, equivoca’t, no passa res, repensa l’activitat i torna a provar. Degut a que faré servir la mateixa programació pels alumnes d’infantil (adaptada, és clar) sempre tindré una segona oportunitat per repensar-me i així poder dur a terme una reflexió sobre la pròpia pràctica psicopedagògica.

Així doncs, tinc moltíssimes ganes de posar en pràctica la meva programació, però alhora aquesta manca de consells i indicacions per part de la psicopedagoga em fa sentir insegura perquè a mi m’agradaria fer-ho perfecte a la primera! En fi, ara sóc alumna, i tinc l’avantatge d’haver estudiat per mestra, i sé de bon grat que el fet de permetre que l’error aparegui farà moure tot tipus d’estructura i coneixement que ja posseeixo per tal de transformar-lo en quelcom nou, un nou saber, un nou concepte, una nova idea.

Amb molta il·lusió, molts nervis i molta empenta començo la 4ª fase del meu pla de treball:

• Fase 4: Intervenció i implementació del pla de treball (36 hores)

-          Aplicació de la programació al grup d’infantil i al de primària.

Assagem la xerrada!

Dilluns 24 d’octubre de 2011

SEGONA SESSIÓ AMB ELS NOIS DE LA ESO:

A l’arribar a l’Associació la psicopedagoga ja m’esperava amb una feina per encomanar-me. Juntament amb ella hi havia en J i en G, els dos nois de l’institut que estan preparant la xerrada per la Trobada de famílies a Menorca, la setmana que ve. La psicopedagoga m’ha demanat que m’ocupés d’en J. Calia que acabés de redactar el guió previst per la xerrada, i calia fer-ho seguint els punts que s’havien acordat en la sessió anterior.

En J. em va començar a explicar anècdotes i experiències de l’escola: quan va començar el cole, quan va haver de canviar de centre, com li va costar fer nous amics en un lloc diferent, els motius pels quals va repetir, les excursions que van fer amb l’escola, què li va agradar més de la seva escolarització, etc. He pogut comprovar que en J. és un noi que posseeix una gra consciència del seu pas per l’escola. Sap en cada moment què i per què ha succeït el que ha succeït. Per exemple, quan parlàvem de les repeticions es mostrava seriós, explicava que va repetir perquè així li seria més fàcil aprendre el que havien de fer. D’altra banda, en J. s’emocionava a l’explicar les experiències viscudes en els viatges o en els càstings, perquè en J. ha desenvolupat una faceta d’actor que l’engresca a parlar en públic.

Finalment, la psicopedagoga m’ha demanat que assagi les dos xerrades: la d’en J. i la d’en G. Encara que els costi molt vocalitzar i necessitin llegir per explicar, tan en J. com en G. tenien una gràcia i un efecte iman que fa hipnotitzar al públic amb les seves paraules i l’explicació de les seves vivències: divertides, que emocionen i sobretot: viscudes en primera persona.

Un cas curiós

Divendres 21 d’octubre de 2011

TERCERA SESSIÓ DEL PROGRAMA DE SUPORT EDUCATIU A INFANTIL:

La sessió d’avui serà força diferent, m’ha dit només arribar la psicopedagoga. El “per què” em rodava pel cap i ella m’ha clarificat que avui a part dels nens habituals que tenim en aquesta sessió també hi assistirien els nens de preescolar. Així doncs, serem un total de cinc alumnes. El motiu d’aquesta suma d’alumnes és que la logopeda està fent un treball individual amb cada nen a l’aula del costat, i necessita que els altres infants estiguin amb algú. Així doncs, la psicopedagoga s’encarrega de fer la sessió amb infants de diferents edats.

Ella em comenta que a l’Associació moltes vegades ens hem d’adaptar d’aquesta manera. Degut a que la logopeda és nova d’aquest any necessita fer aquesta trobada individual amb cada infant. D’aquesta manera, la psicopedagoga em diu que ens arromanguem les mànigues i a fer feina.

Els nens de preescolar els conec de l’any passat, d’alguna sessió que vam fer amb ells. Són infants de dos a tres anys, uns trapelles tots ells! Alguns ha començat a P3 a l’escola ordinària i estan molt contents, sobretot els pares que veuen com els seus fills fan com qualsevol altre nen de la seva edat. Aquests comentaris es manifesten a l’entrada i sortida de les famílies de l’Associació.

La psicopedagoga no m’explica mai què és el que té pensat fer a cada sessió. Moltes vegades penso que ho fa “sobre la marxa”, però sé que no és així, tot i que ho pugui semblar. Ella té un repertori de material, idees i estratègies per tota aquella aula, un xic caòtica. Amb una primera activitat, per trencar el gel, la psicopedagoga veu i observa com han vingut els infants aquell dia i a partir d’aquesta observació va en direcció a aconseguir una fita o bé una altra.

Avui la primera activitat era classificatòria, d’un nivell molt fàcil. La psicopedagoga ha donat una fotografia a cada infant. En ella hi apareix un nen/a diferent. Aleshores la psicopedagoga ha tret imatges dels complements que porta aquell infant a la fotografia. Per exemple: “qui té a la seva foto una galleda?” Els infants han de mirar les seves imatges i veure si el nen/a que hi apareix té o no una galleda. La psicopedagoga els demana que sinó tenen l’objecte, que es quedi en silenci; si el tenen han de dir “jo!”. Els repeteix una vegada rere una altra que han d’estar molt atents. Jo me n’adono que el nen i la nena de P5 ho fan realment bé. En canvi els més petitons els costa però no manifesten en cap moment sentir-se enfadats o desanimats.

En canvi, hi ha un cas molt curiós a la sala! És l’A, un nen que ha començat P3 a l’escola. Tot just diu mots monosíl·labs. És un infant que es pega a ell mateix, baveja força i generalment fa cas omís a les indicacions de l’altra persona. Moltes vegades sembla que no hi sigui, però de repent pega al company de la vora. En G, un altre nen de tres anys, està força cohibit per aquest infant. No es vol assentar al seu cantó, quan hi és no li treu els ulls de sobre amb una mirada de por i llàgrimes als ulls, de vegades defeca o es pixa degut al nerviosisme que li provoca aquest nen. És ben curiós i quelcom que encara no està solucionat a l’Associació. Quan marxen els nens li pregunto a la psicopedagoga què passa amb l’A. Ella diu que no sap què dir-me, que encara no s’ha fet un dictamen prou clar per saber el què. L’any passat vam tenir problemes amb els pares, hi havia evidències que el tracte amb el seu fill no el deixava evolucionar de la manera que havíem pactat amb ells, per exemple, encara mantenien el bolquer, d’amagat, quan ja havíem quedat que s’havia de treure. La psicopedagoga diu que no passarà massa temps abans l’escola no es posi en contacte amb ells per tal de donar una resposta de qualitat a la conducta d’aquest nen.

Bits d'intel·ligència

Dimecres 19 d’octubre de 2011

TERCERA SESSIÓ DEL PROGRAMA DE SUPORT EDUCATIU A PRIMÀRIA

Avui la sessió s’ha desenvolupament amb normalitat. Tanmateix, en comptes de ser la psicopedagoga, els infants i jo a l’aula, també hi havia una segona practicant, qui començava avui a fer pràctiques però que no tornaríem a coincidir, doncs la psicopedagoga ens explica que prefereix només tenir-ne una per sessió. Ho fa així perquè l’espai és petit, perquè els nens i nenes no es sentin incòmodes ni amenaçats per tantes figures adultes.

Comencem la sessió amb una nova sessió de bits d’intel·ligència. Són les mateixes imatges de l’escola, i la dinàmica és també la mateixa: primer mirem totes les imatges, la psicopedagoga les anomena, els nens i nenes repeteixen.

Per què s’utilitzen els bits d’intel·ligència?

•          Perquè estimula visualment la intel·ligència dels infants.
•      Lliurem informació visual als infants per tal que la seva intel·ligència, la qual posseeix la capacitat d’emmagatzemar informació, l’utilitzi o la permuti en un altre moment donat.

Quin criteri ha de respondre el material?

•          Utilitzar il·lustracions precises i exactes.
•          Les il·lustracions només han de respondre a un tema.
•          Les fotografies han de ser clares, que no donin peu a l’ambigüitat.

Com s’han d’utilitzar?

•          Es presenten amb una gran rapidesa, emprant un segon per cada “bit”, és a dir, presentant deu imatges en deu segons.
•     L’activitat es durà a terme sempre que els infants es mostrin serens i tranquils.
•      L'àrea de treball ha d’estar ben il·luminada, lliure de qualsevol altre estímul.

Els objectius de la sessió d’avui han estat:

•          Aprendre a esperar.
•          Respectar les normes de la dinàmica del joc.
•          Jugar a fer un sudoku.

Hem desenvolupament el primer i el segon objectiu per mitjà del repartiment del material pel joc que durem a terme: un sudoku. La psicopedagoga llença la consigna: “hem d’agafar una tira de números i passar la resta al company de la vora”. És molt curiós el que ha succeït tota l’estona: els nens repartien les tires nen per nen, però no seguien la pauta que la psicopedagoga havia donat. L’Eva repetia la consigna una vegada i una altra, l’escenificava amb les practicants, anava recordant amb veu alta els passos quan ho deixava tornar a intentar als infants, però després d’una bona estona, encara no ens en sortíem. Al final ho va deixar està i ens va preguntar: què en penseu? Sota el meu punt de vista considero que hi ha dies millors que altres, estic segura que en un altre moment els infants haguessin estat capaços de dur a terme correctament el que se’ls demanava. Els he vist fer coses molt més complicades que aquesta simple acció. Però l’Eva em va fer recordar la història de la grapadora i en J. En J., un noi de la ESO, s’havia d’encarregar de grapar uns fulls pels seus companys. En J. és actor, ha fet una pel·lícula catalana molt famosa: Herois, però no, no va ser capaç de grapar aquelles fitxes. Doncs aquesta tarda ha passat quelcom similar. No hem pogut quedar-nos amb la tira de números i passar la resta a un altre company.

Programa Argadini

Dilluns 17 d’octubre de 2011

Tercera sessió al despatx

Després de la sessió amb els nois de l’ESO, la psicopedagoga i jo ens hem situat al despatx on ella m’ha dit que tenia una material per mostrar-me. Es tractava d’una pàgina web que ella em va comentar que no havia mirat però que havia vist que era sobre educació emocional, i creia que possiblement m’interessés.

Es tracta del “Programa Argadini para la educación emocional”. M’ha passat per e-mail l’enllaç d’aquesta web i m’ha dit que li donés un cop d’ull, més que res per investigar què hi ha darrere. M’ha comentat que a l’Associació arriba molt material d’aquest tipus i que han de filtrar tota aquesta informació perquè, per una banda no donen a l’abast de tanta informació, i per altra, moltes vegades no s’adapta a la realitat en què està immersa l’Associació. Així doncs, aquest cop em demana a mi la tasca de filtrar la informació que ens prové d’aquest programa.

La web és www.argadini.es , primer de tot vaig pensar que la podia fer servir per explicar altres experiències d’Educació Emocional a altres associacions, ja què aquest programa es va dur a terme a l’Associació Down Madrid. No obstant això, ràpidament em vaig adonar que era un programa tancat, que et donaven informació molt general sobre aquest projecte, però que havies d’associar-te amb ells si volies continuar coneixent. Es tractava, efectivament, d’un programa per desenvolupar l’aspecte emocional dels nens i nenes que assisteixen a l’Associació Down. És un programa amb activitats i dinàmiques força tancades, basant-se amb tècniques plàstiques i d’una durada força llarga. Allò que més em va agradar és el fet d’integrar diferents tipus de suport: Suport escola - Suport família - Suport alumne.

Bé, de tota la informació que vaig llegir en podem extreure el resum següent:

Qui són?	És una associació que té com a objectius millorar la qualitat de vida, el desenvolupament personal, educatiu, social, cognitiu i emocional de persones amb qualsevol tipus de discapacitat.
Què ofereixen?	Programa Argadini: Educació emocional a través de la creativitat. Activitats en museus, en biblioteques, en centres culturals, etc. Diferents itineraris segons els interessos: Programa per a Museus, Programa de Contes i Taller Literari.
Objectius generals	-   Autoconeixement com a base per al creixement personal. -   Treballar les relacions interpersonals. -   Resolució de conflictes intra/interpersonals de la vida quotidiana. -   Valors socials. -   Afavorir la generalització dels aprenentatges a diferents contextos significatius.
Es pot aplicar a la nostra Associació?	Aquest programa forma part d’una associació independent al món Down. No obstant això, la informació ens arriba perquè va ser aplicada amb èxit a l’Associació Down Madrid. Tot i que el programa es centra en activitats dins de l’entorn de la ciutat de Madrid, si realment estem interessats a tirar-ho endavant caldria assabentar-se si fóra possible adaptar-ho a l’entorn de Lleida.

Vaig exposar a la psicopedagoga les meves troballes i, tot i que va trobar interessant el programa, molt ben definit i amb objectius clars, creu que ara mateix no té cabuda en el dia a dia de l’entitat. Tanmateix, es queda amb la informació que he recollit per futures ocasions.

Sorpresa al despatx!

Dilluns 17 d’octubre de 2011

Primera sessió amb els nois de la ESO:

Com cada dilluns, avui tocava treball de despatx amb la psicopedagoga. La meva sorpresa ha estat que a part d’ella també estaven dos joves que ja coneixia de l’any passat. En G i en J són dos nois amb síndrome de Down que van al mateix institut. En G fa primer de batxiller i en J fa quart d’ESO. La psicopedagoga diu que avui ens hem de reunir per un assumpte seriós.

Així és, ens tanquem en una de les sales de reunions i, amb un to molt solemne, la psicopedagoga comença a explicar que el proper divendres 28 i dissabte 29 d’octubre es realitzaria a Menorca la XIª trobada de famílies de les Associacions Down d’Espanya. Però el que més alegria va provocar en els nois va ser el fet de saber que ells, juntament amb un altre noi més gran, serien els encarregats de dur a terme una ponència. Així és, avui s’ha de decidir què explicarem en aquesta xerrada. Els nois tenen moltes idees, massa i tot, no paren d’anar d’un lloc a l’altre volen explicar experiències i vivències, totes elles molt divertides. La psicopedagoga demana una mica d’ordre en totes aquestes explicacions, diu que per això hem de fer un guió. Abans però els comenta que el títol de la xerrada ja ve donat i els ho llegeix:

“Experiències en la posada en pràctica del model d’educació inclusiva en l’educació obligatòria”

Quan els nois van sentir el títol es van quedar sorpresos, però a la fi van tornar al seu discurs: explicar batalletes del cole, activitats lúdiques, anècdotes, etc. No hi havia qui els fes callar. Mostraven tantes ganes de donar a saber tot el que havien viscut. Quanta energia!

A la fi vam acordar que tots dos buscarien anècdotes i experiències sobre aquests punts:

·         Experiència trajectòria a l’escola i a l’institut.

·         Què va passar/Què vam sentir quan vam canviar d’escola?

·         Què va passar/Què vam sentir quan vam repetir de curs?

·         Quins canvis hem notat al llarg de la nostra escolarització?

·         Quines coses importants destacaríem de la nostra escolarització?

·         Quines coses us han agradat de la vostra estada a l’escola i quines no.

·         I el futur: què ens agradaria fer després de l’ESO?

Tots aquests punts havien d’estar argumentats amb el motiu pel qual van succeir i documentats amb fotografies que mostrin el moment, sempre que sigui possible. Aquests punts els hem de desenvolupar a casa i amb l’ajut dels pares. Les famílies estan informades d’aquesta activitat i han acceptat, amb moltes ganes, de participar-hi. És una alegria i una satisfacció veure com les famílies en general es prenen amb moltes ganes totes les propostes que es donen per part de l’Associació. Sempre he sentit a dir que totes aquestes activitats són oportunitats que ajuden a créixer i a desenvolupar-se els seus fills. Quina actitud més positiva, és una passada!

Ara bé l’anècdota més divertida. Us la transcric com un diàleg:

Psicopedagoga: Nois, anem a Menorca, allí es parla català però... recordeu que és una trobada per famílies de totes parts d’Espanya? Com ens haurem de dirigir al públic?

G: Ostras J., em sembla que l’hem cagat. Tendremos que hablar en castellano!

J: Bueno a mi me agrada mucho esta idea!

Amb moments així no fa falta la risoteràpia perquè nosaltres mateixos ja creem moments lúdics, per riure i estar ben agust els uns amb els altres.

Finalment comentar que el to amb que la psicopedagoga va dur a terme aquesta reunió va ser seriós, parlant de tu a tu als nois i sempre des d’una vessant col·laborativa. Entre tots vam acordar els punts anteriorment esmentats, entre tots vam decidir que ho faríem en suport Power Point, entre tots explicarem el procés de l’escolaritat durant la xerrada i entre tots, ajudant-nos nois, família i associació, assajarem aquesta xerrada perquè surti d’allò més bé!

Hem llegit...

TU Y YO APRENDEMOS A RELACIONARNOS

PROGRAMA PARA LA ENSEÑANZA DE LAS HABILIDADES SOCIALES EN EL HOGAR

MANUAL PARA PROFESORES

Dolores Izuzquiza Gasset

Raquel Ruiz Incera

Aquest manual és fruit de la col·laboració d’un grup de professionals de l’educació han intentat oferir diferents estratègies per a treballar les habilitats socials. Les consideren com a part fonamental en el desenvolupament integral de l’individu, que cal que estiguin enfocades des tots els àmbits on l’infant es desenvolupa: familiar, educatiu, social.

Els destinataris d’aquest manual són els infants entre cinc i deu anys que presenten discapacitat intel·lectual. La base de tot allò que proposa aquest llibre s’origina com a resultat d’una investigació que es duu a terme durant dos anys, i en la qual s’extreuen les següents conclusions:

-          Els infants amb discapacitat intel·lectual presenten un nivell general de socialització dins dels paràmetres de la normalitat.

-          La capacitat de comprensió verbal juga un paper important en les seves limitacions socialitzadores.

A l’hora de dissenyar aquest programa s’han tingut en compte els resultats de l’esmentat estudi. Aquest programa pretén augmentar les variables facilitadores de la socialització i disminuir les inhibidores, mitjançant una ensenyança sistemàtica i coordinada. A més a més, aquest programa s’ha aplicat i avaluat en una escola.

Aquest programa està format per vint-i-vuit sessions, pensades per a ser dutes a terme setmanalment. Cadascuna d’aquestes sessions està dedicada al treball d’una o dues habilitats socials. El programa està dividit en diferents fases:

-          Primera fase: Consisteix en una breu presentació de l’habilitat a treballar i del material que es necessitarà durant el seu desenvolupament.

-          Fase de modelatge: Té l’objectiu de cercar l’expectació i l’atenció a través d’una família de titelles es presenta l’habilitat que es vol treballar.

-          Fase de dramatització o role-playing: Es tracta de viure en pròpia pell les habilitats presentades.

-          Fase de joc lliure: S’ha d’aprofitar aquesta fase per a observar als infants com juguen, identificant les característiques del joc de cada nen, l’ús que cada nen fa de l’espai i del material, la presència de verbalitzacions, etc.

-          Fase de transferència: es cerca que l’aprenentatge dut a terme en la sessió sigui paulatinament generalitzat.

Finalment, el material també ofereix un formulari, el qual ha d’estar omplert pels professors al final de cada sessió, per tal de fer un balanç de les diferents fases de la sessió i, a nivell general, del transcurs de tot el programa.

Coses per llegir...

Dilluns 10 d'octubre de 2011

Segona sessió de treball al despatx: 

Avui l'Eva m'ha portat un munt de cosetes... Llibres i més llibres sobre temàtica d'educació emocional i més específic, sobre aquest tema i el síndrome de Down. Així doncs, la bibliografia a llegir s'incrementa i molt!!! Els llibres són:

- Carpena, A. (2006) Educació socioemocional a primària. Eumo Editorial. Vic.
- Bisquerra, R. (2006) Educación emocional y bienestar. Praxis. Madrid.
- López, E. (2007) Educación emocional. Programa para 3-6 años. Wolters Kluwer. Madrid.
- Izuzquiza, D.; Ruiz, R. (2005) Tú y yo aprendemos a relacionarnos. Programa para la enseñanza de las habilidades sociales en el hogar. Manual para familias de niños entre 5 y 10 años. Down España. Madrid.
- Izuzquiza, D.; Ruiz, R. (2005) Tú y yo aprendemos a relacionarnos. Programa para la enseñanza de las habilidades sociales en el hogar. Manual para profesores. Down España. Madrid.

A part, m'ha recomanat que xafardegi la web: 

www.down21.org

on hi ha molts articles específics d'aquesta síndrome i de l'educació emocional.

Per tant, avui se m'ha girat molta i molta feina!!! Ha estat un dia de recerca intens. Molta informació que durant el temps aniré processant i comentant en aquest blog.

Com regulem l'activitat?

Divendres 7 de setembre de 2011

Segona sessió del Programa de Suport Educatiu als infants d’infantil:

En la sessió d’avui el X tornava a estar sol. Per recordar qui és aquest nen podeu llegir el post del dia 23 de setembre.

Hem començat la sessió duent a terme una activitat que persegueix un objectiu que s’ha marcat la psicopedagoga: treballar amb els bits d’intel·ligència. Ja hem explicat en un altre post en què consistia aquesta activitat (imatges d’objectes que els nens i nenes es poden trobar diàriament a l’escola). La psicopedagoga enumera els objectes i l’infant les ha de repetir. Se’l veu cansat, un xic passiu. Repeteix poc i, de vegades, pica a la taula quan li toca repetir. L’Eva, la psicopedagoga, reforça positivament amb un “xoc de mans” quan el nen duu a terme l’activitat correctament.

En X s’ha vist atret per l’ordinador portàtil, amb el qual hem fet l’activitat dels Bits d’intel·ligència. La psicopedagoga ha pactat amb ell i han quedat que després de l’activitat podia escriure amb l’ordinador cinc paraules que havia vist. L’Eva li ofereix diferents suports per dur a terme la necessitat: escriu una de les paraules, li atansa l’ordinador, anuncia “solució” quan s’esgota el temps per escriure. L’infant va repetint força bé, però manifesta diferents necessitats amb sons i gestos, sense verbalitzar res. Per exemple, crida quan necessita l’ordinador més a prop.

M’he pogut fixar que la psicopedagoga per fer-li saber a l’infant que alguna cosa està malament li fa mirar als seus ulls i es posa seria. Quan cal li treu l’ordinador i explica que s’ha de fer bé sinó ho deixem de fer. La resposta d’en X és escriure la mateixa lletra moltes vegades. Quan això succeeix, l’Eva li aparta la mà per evitar-ho i reforça positivament dient “Molt bé!” quan ho fa correctament. La hipòtesi que vaig pensar per explicar aquest comportament és degut a l’apatia que les persones amb síndrome de Down presenten. No obstant això, l’Eva em va explicar que si m’havia fixat, el X manifestava tota l’estona el que volia fer. La psicopedagoga ho ha de rectificar tantes vegades com faci falta però sempre donant-li temps lliure per combinar l’exercici pautat amb el descans que li suposo l’activitat sense normes. La psicopedagoga diu que aquesta combinació la du a terme perquè el nen ha d’entendre que cal fer el que se li comunica en cada activitat, no allò que li agradaria fer. Aquesta regulació de l’activitat té un altre objectiu el qual respon al treball del “rebot”, és a dir, tractar el fet que el nen es tanqui en banda dient “no” fins que se’n surt amb la seva. L’Eva sempre procedeix avisant al nen d’una manera dolça. Per exemple, en X diu “vull allò”, ella li diu “ara no toca”, tot i així si el nen ho intenta ella avisa “si ho agafes ho guardem tot”. La psicopedagoga provoca aquestes situacions deixant exprés objectes que sap que el nen voldrà, simplement per treballar la regulació emocional de l’infant.

Avui en X estava molt despert i semblava que tingués moltes ganes de treballar. La psicopedagoga m’ha aconsellat que actuï i dugui a terme activitats segons com estigui i es mostri l’infant, encara que tinguis una programació ha seguir. És degut a que en X es mostrava molt participatiu que vam dur a terme una activitat classificatòria, força complicada, però que l’infant va resoldre satisfactòriament. Amb un quadre de doble entrada (colors i fruites) el nen havia de processar les dues informacions per classificar la imatge. Ell procedia de la següent manera: primer cerca i s’assegura una de les informacions (p.e. color) i després busca l’altra. Força vegades l’Eva l’ajuda perquè només trobant una de les dues informacions ja es dóna per content. Quan el X es mostra cansat no segueix les indicacions. És per aquest motiu que no podem acabar el joc.

Acabem la sessió amb un joc simbòlic: la família. En una caixa tenim ninots de tots els membres de la família. En X s’emociona i es posa molt content perquè ha identificat la caixa. Mitjançant aquest joc ell dóna veu als personatges i podem conversar d’una manera més distesa.